Una de les crítiques més sentides aquests últims dies en relació a aquest impost és que les classes altes tenen el seu patrimoni en societats i que aquest impost no els afectarà. Tot i que això es cert, crec que algú amb un patrimoni superior al milió d’euros no es pot considerar classe mitjana, i tenint en compte la bel·ligerant reacció dels contertulians de ràdios i televisions, tinc molta curiositat per conèixer el sou d’aquests líders d’opinió que, com Rajoy, sempre es disfressen de classe treballadora.

Però aquest impost no pot ser l’única mesura de reforma fiscal. Com he dit, el que diuen aquests tertulians és cert, i per això es necessari una reforma en profunditat de la fiscalitat espanyola incrementant l’impost de societats, re-introduint l’impost de successions, creant un impost per les transaccions de capital, perseguint el frau fiscal, racionalitzant els trams de l’IRPF, etc. Hi ha molt per fer,  però l’impost de patrimoni, si no fos una mesura temporal, seria un primer pas.

Cal recordar que en aquest país el sou mínim interprofessional no arriba als 650€ i que una política fiscal progressiva no és aquella en la que tothom paga el mateix percentatge en impostos si no aquella que augmenta progressivament la càrrega fiscal de tal manera que aporti més qui més diners tingui.

En un país on els bancs compren butlletes de loteria premiats per blanquejar els diners dels seus clients, on els assessors fiscals es dediquen a buscar maneres de defraudar a hisenda, on el BBVA informa als seus clients a qui han de preguntar per evadir capital –cas Pretòria- entre d’altres pràctiques delictives totalment permeses, sembla mentida que un impost per aquells ciutadans que tenen més d’un milió d’euros de patrimoni creï polèmica. I mentre tot això succeeix, CiU creu que el principal problema és l’1% de la població que fa trampes per cobrar la renda mínima d’inserció. Beneit país.

Tots els que ahir van bloquejar el Parlament van actuar de manera violenta, ja fos llançant pedres als diputats, marcant-los amb una creu, llançant-los aigua, intentant robar-los els gossos pigall o simplement intentant impedir que els nostres representants accedissin al Parlament. Perquè els agradi o no, la legitimitat la donen les urnes i no un megàfon, i l’àgora pública és el Parlament i no una plaça. Els diputats han estat escollits per més de tres milions de catalans mentre que ells no representen a ningú.

Gracies a les accions violentes dels manifestants, els mitjans –amb tota la raó del món- ahir no van parlar d’uns pressupostos que suposen la retallada més important en serveis socials que ha patit Catalunya en l’etapa democràtica. Unes retallades injustes i insolidàries que, tot i així, estaven legitimades per unes eleccions on desgraciadament va arrasar CiU.

A més, la convocatòria era per protestar contra les retallades, però la violència es va exercir cap a tots els diputats, estiguessin a favor o en contra dels pressupostos. De cap manera considero que aquestes accions foren més acceptables si només s’haguessin realitzat contra els diputats de CiU, però la no discriminació de partits demostra una deriva antipolítica i autoritària d’uns personatges que recorden cada cop més als camises negres que van marxar “pacíficament” sobre Roma.

Les reivindicacions s’han de fer al carrer i al Parlament però de forma pacífica i respectant la inviolabilitat de la nostre cambra de representants i dels nostres parlamentaris, que són els dipositaris de la sobirania popular.

En quant a les reaccions de la anomenada societat civil, de tot una mica: perfecte la reacció d’Arcadi Oliveres, a qui ningú acusarà de pro sistema, rebutjant l’intent de bloquejar el Parlament  i lamentables les declaracions dels pseudo-intel·lectuals d’esquerres com ara Isabel Coixet que defensava que es pintés als diputats com si foren jueus en l’Alemanya nazi.

Aquest país i aquest sistema, amb tots els seus defectes, es basa en la sobirania popular materialitzada en les eleccions i pel que sembla aquests energúmens consideren que la voluntat divina els ha escollit per salvar-nos a tots. A mi salveu-me dels salvadors.

La incapacidad de prever las revueltas en el mundo árabe y la pésima reacción, tanto en la contundencia como en los tiempos de respuesta, de los países europeos ha vuelto a poner en entredicho el papel internacional de la UE. Mientras la UE sigue siendo incapaz de ofrecer un discurso unificado, en la cumbre internacional del pasado martes para tratar la campaña de Libia, el gobierno turco de Racep Erdogan se erigió como el gran mediador entre oriente y occidente. La pérdida de credibilidad de la UE y el creciente peso internacional de Turquía vuelve a poner  sobre la mesa el eterno debate de la entrada de Turquía en el proyecto europeo en un momento en el que parece indispensable tender puentes con el mundo árabe.

En 1963 con el acuerdo de Ankara se inició el proceso de inclusión de Turquía en el proyecto europeo. Allí se empezaron a fijar los objetivos fundamentales de la asociación, como el refuerzo continuo y equilibrado de las relaciones comerciales y económicas y la instauración de una Unión Aduanera en tres fases. Un acuerdo para conformar una Unión Aduanera que debía permitir una libre circulación de personas aún pendiente. No fue hasta 2004 que no se oficializo la propuesta de entrada del país euroasiático en la UE y desde entonces, y gracias a los desaires de los países europeos, el interés turco por entrar en la Unión ha ido menguando paulatinamente.

Turquía cuenta con una gran influencia en el mundo árabe por su potencial económico y demográfico así como por su condición de país de mayoría musulmana, lo que lo convierte en un perfecto interlocutor para la UE. Además, hay que recordar que forma parte de la OTAN, por lo que ya compartimos una alianza militar. La herencia helenística y nuestra historia común lo convierten en un candidato excelente para su adhesión al proyecto europeo, pero su ingreso sigue contando con el rechazo de buena parte de la población europea y de algunos gobiernos, especialmente Francia y Alemania.

Por parte del gobierno francés, su principal requisito es que el gobierno turco admita el genocidio armenio y se reconozca, claro está, como responsable. A pesar de que Turquía ha reconocido a los muertos, se niega a utilizar la palabra genocidio, tal y como Francia tampoco aceptaría este término para calificar sus acciones durante su colonización africana.

Por parte de Alemania, la negativa a la entrada de los turcos en la Unión responde a dos motivos. El primero es la gran colonia turca residente en Alemania, lo que hace temer al país centroeuropeo un alud de inmigrantes si se permitiera la libre circulación de trabajadores. Pero quizás la principal objeción de los alemanes la encontramos en el peso demográfico de Turquía. El número de parlamentarios europeos y el voto ponderado en el Consejo de la UE depende de la población, y con casi 80 millones de habitantes Turquía se convertiría en el país con más peso de la Unión tras Alemania.

Existen otros problemas como el reconocimiento de Turquía de la República Turca del Norte de Chipre y las deficiencias en libertades del gobierno de Ankara, aunque parecen escollos superables. La UE ha reconocido mejoras substanciales en libertad de prensa, libertad religiosa y respeto a las minorías acontecidas estos últimos años en Turquía y no hay dudas de que es un país democrático. En el caso de Chipre aunque es un tema más complicado, un gesto europeo hacia la integración de Turquía en la UE podría acelerar la resolución del conflicto, condición indispensable para la entrada de Turquía a la UE y para normalizar la relación de los turcos con otros países de la UE como Grecia o Chipre.

Dejo para el final el principal motivo por el que la población no quiere el ingreso de Turquía en la Unión: son musulmanes. La hipocresía europea en cuanto a su laicidad y su libertad religiosa cae en la obscenidad cuando se habla del ingreso de Turquía en la Unión o al escuchar las exigencias conservadoras de remarcar el origen cristiano de Europa en cualquier texto jurídico de la UE.

El ingreso de Turquía en la UE sería positivo para Europa y para los turcos, quienes deben parte de su extraordinario crecimiento económico de estos últimos años a los acuerdos firmados con la Unión.  El éxito turco, con un gobierno que podría ser la versión democristiana de los países musulmanes, podría servir de freno para tentativas islamistas en otros países de dicha confesión y su entrada en la UE podría acabar con el eterno enfrentamiento religioso entre cristianos y musulmanes.

Ciertamente el peso demográfico turco parece un escollo de difícil solución aunque una unión política real que dotase de mayor poder al Parlamento Europeo, con unas listas europeas y la creación de un ejecutivo común solucionaría este problema. En un mundo globalizado parece necesario dar otro paso más hacia la integración aunque sea a coste de ceder más soberanía, y en ese momento ya no existirán motivos para que Turquía no sea un país de pleno derecho de la UE. Aunque probablemente ninguno de nosotros este vivo para ver los Estados Unidos de Europa.

En els pocs més de tres mesos que portem de govern de CiU a Catalunya, els nois de Mas han deixat ben clar per tothom que no s’informi només per TV3 que el suposat centre que ocupa CiU és tan creïble com el centre del PP a Espanya.

Tot i pactar amb el PSC a canvi del seu suport a la investidura que no es retallarien les partides per sanitat i educació, als convergents els ha faltat temps per anunciar retallades a tots els serveis públics mentre anunciaven la supressió del impost de successions.

Però encara que les retallades i les desgravacions fiscals mereixerien un llibre sencer –i repeteixo, només portem tres mesos-, avui vull fixar-me en els casos polítics que més han mostrat el perfil que sempre ha caracteritzat a la dreta espanyola: PP, CiU i PNV, tanto monta, monta tanto.

Ahir és va aprovar, gràcies al PPC i aquest estrany bolet anomenat SI, la supressió del programa contra la violència masclista de la Conselleria d’Interior. El senyor Felip Puig, en la seva deriva per esborrar tot rastre del pas d’ICV pel govern, ha decidit prescindir del programa contra la violència masclista.

Vull pensar que són certes les paraules del Conseller –tot i que costa- que la eliminació del programa no afectarà en la lluita contra la violència masclista, però tots sabem que el que existeixi un programa específic i delimitat ajuda a la visualització del problema, i aquesta mesura tan sols ajuda a minimitzar aquesta xacra social. I tot per l’odi del senyor Puig a ICV, després la esquerra és la sectària.

El President Mas, en un acte de populisme digne d’una república bananera, va aprofitar les dades d’una enquesta que deia que els catalans veuen la immigració com un problema per dir que exigirà el català als nous vinguts per concedir la residència.

Poc importa que aquesta impressió estigui basada en tòpics falsos o que la Generalitat no tingui competències en aquest tema, el que sigui per un grapat de vots. Total, al igual que TV3 va obviar el comentari del senyor Homs de que la crisi de Líbia era bona pel turisme català, també obviarà la impossibilitat de complir aquesta proposta per part del President.

Però el més indignant de tot, i hi ha més de cent motius per indignar-se, és el cas del Memorial Democràtic. La no llicenciada Joana Ortega va tancar el Memorial per unes deficiències en l’edifici on es trobava i, segons ella, per ordre del ajuntament de Barcelona. L’ajuntament ha negat haver demanat res més que la reparació dels desperfectes.

El pitjor del cas és que, en una mostra del estrany complex de la esquerra, podent aprovar una llei en record de les víctimes del franquisme, és va buscar el màxim consens i, pensat que governarien sempre, la esquerra va acceptar les esmenes per incloure a les víctimes de la República (¿?) en l’articulat, circumstància que aprofiten ara els democristians per diluir el Memorial.  Talment com la llei d’educació.

De cop i volta, revoltats i legalistes al mateix sac, poc importa que durant quaranta anys uns van estar rebutjats i perseguits i els altres reverenciats i aplaudits per una dictadura a la que els predecessors de CiU –La Lliga- van donar suport sempre. Si això ho fa el PP amb la llei de la memòria històrica, TV3 obre els informatius durant una setmana amb la notícia, com de fet ja va fer. Però ja sabem tots que si ets català, no pots ser de dretes, motiu pel qual Pilar Rahola se seu a la banda de l’esquerra a La Noria. Beneit país.

PD. La imputació de Daniel Osàcar en el cas Palau recorda també el que succeeix a València o Mallorca amb el PP, però sembla que el tema no interessa a Catalunya. Tornem al “això no toca” i a la etapa del cas Pallerols, permetent que els gestors de la Fundació Trias Fargas –ara CatDem- que es van lucrar dels diners del Palau dirigeixin la campanya de Trias a Barcelona i veient al corrupte senyor Prenafeta a la investidura del molt honorable President. Catalunya is diferent.

La crisi de Líbia ha mostrat com un poble després d’anys de dictadura ha dit prou i tot i tenir una de les economies més solides d’Àfrica s’ha revoltat contra el tirà. D’igual forma ha mostrat la baixesa moral i la incapacitat diplomàtica d’una Unió Europea que ha fet el ridícul més espantós un cop més.

Muammar el Gaddafi va passar de ser el terrorista més perillós pel món occidental als anys setanta i vuitanta per convertir-se en  l’estadista africà amic d’occident rebut com a gran líder d’estat a tots els països europeus aquesta última dècada. De res no va servir el rebuig de bona part de la ciutadania -recordem les protestes per la seva visita a França-, Gaddafi regalava cavalls als nostres líders i oferia petroli i gas a bon preu. Els interessos sempre davant dels principis i les morts. Però les revoltes d’aquests últims dies han demostrat que els líders europeus sempre poden caure més baix.

Davant les amenaces de mort a tots els revoltats i els insistents bombardejos del dictador africà contra el seu propi poble, els líders europeus van considerar que només era necessari advertir a Gaddafi perquè no fos tan violent amb les revoltes. Fins el 23 de febrer, cap institució europea  va ser capaç de condemnar unes accions que atemptaven contra els drets humans d’una manera flagrant. Només un parell de dies abans, tots els països europeus van cedir al xantatge de la República Txeca i Itàlia i es van negar a condemnar de manera conjunta la repressió de Gaddafi.

El que sí van fer els nostres dirigents, va ser concertar una cimera de ministres d’exteriors a Itàlia per tractar el tema del possible allau d’immigrants libis al territori europeu. Millor no anomenar-los refugiats ja que podria mostrar la nostre vilesa moral quan podem titllar-los d’immigrants i guanyar-nos el favor del populisme més abjecte.

Les condemnes d’aquests últims dies arriben massa tard i només serveixen per aprofundir en la decadència d’una vella Europa que no troba el seu lloc al món. Fins i tot la ultrapoderosa líder alemanya Angela Merkel va considerà que això no era un assumpte europeu i que havia de ser el Consell de Seguretat de la ONU qui es pronuncies.  Tant omplir-nos la boca de que volem ser un actor important a la societat internacional i, al igual que va succeir amb la guerra als Balcans, quan succeeix alguna cosa a la porta de casa anem corrents a buscar el cosí de Zumosol.

Entre tot aquest desconcert, ara es proposen sancions i embargaments econòmics que només serviran per portar la misèria a un poble que lluita per la seva dignitat davant la indiferència d’un occident que diu defensar els drets humans i la democràcia mentre dona suport als governs d’Argèlia i Marroc. Al menys Espanya va decidir trencar els contractes de venta d’armes a Líbia a principis de setmana. Hi haurà qui dirà que mai no hauríem d’haver venut armes a un tirà, però per un cop que actuem amb un mínim de decència tampoc cal carregar més les tintes.

Aquesta crisi ha tornat ha mostrar les carències d’una Unió Europea incapaç de parlar amb una veu pròpia i unitària davant els conflictes que sorgeixen al nostre entorn. Europa es va fer vella a la Primera Guerra Mundial, quan els somnis de grandesa dels imperis van portar-nos a la pitjor guerra que mai ningú havia vist. Europa va morir a la Segona Guerra Mundial, perpetrant  abans les pitjors accions imaginables contra cap esser humà i el major nombre de morts civils mai vist en un conflicte. La Unió Europea semblava una oportunitat de ressuscitar i fer les coses d’una altre manera, una oportunitat de redempció. Però veient les actituds i les accions d’aquests últims dies, potser val més que ens enterrin d’un cop.

El resultat de les últimes eleccions autonòmiques ha estat un cop molt dur per les forces d’esquerres del país: 48 diputats entre els tres partits que formaven el govern. Aquesta derrota electoral ha de fer-nos reflexionar sobre la manca de comunicació d’un govern que en moltes ocasions no ha sabut transmetre la feina feta, que ha estat molta. Dels mitjans de comunicació del país millor no parlar.

La lectura de la derrota és, si cap, encara més preocupant que els resultats electorals, que ho son molt. El Partit dels Socialistes de Catalunya ha obtingut els pitjors resultats de la seva història i sembla que en la cerca de la “centralitat” –que algú m’expliqui que vol dir això- perduda va camí d’oblidar la seva ideologia socialdemòcrata. De moment ha donat suport a la embestidura d’un president que creu que ha de donar suport psicològic a les famílies dels homosexuals.

Per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, és molt preocupant els flirtejos amb Solidaritat Catalana per la Independència. ERC sempre ha estat una formació progressista i no ha de caure en el parany de embolicar-se en la bandera per uns resultats electorals desastrosos. Tant que recorden a Macia i Companys que no traeixin la seva herència per un grapat de vots.

Amb aquest panorama, l’única força d’oposició al govern conservador de la Generalitat serà Iniciativa per Catalunya, que tot i haver aconseguit convertir-se en la quarta força del parlament continua sent ignorada pels mitjans del país. I no ens enganyem, els resultats han estat dolents tot i haver aguantat el cop.

En plena crisis econòmica, enmig del cas Palau, amb una brutal reforma laboral, amb la reforma de les pensions al horitzó i a les portes de que el parlament europeu aprovi la vergonya més gran del últim segle amb el permís únic, la esquerra catalana ha vist com el seu electorat optava per forces xenòfobes i conservadores, com la bandera –que el govern ha defensat sempre- pesava més que les polítiques socials i com la demagògia envers els immigrants donava els seus rèdits a les formacions més racistes.

Tot i això, des de l’esquerra continuarem lluitant per aconseguir una societat més justa, per garantir la igualtat d’oportunitats i per una distribució de la riquesa que garanteixi una vida digna a tots els ciutadans d’aquest país. Perquè aquesta es la nostra raó de ser, perquè ara es el moment de recordar que la política no és només gestió si no una manera d’entendre el món. I per això estic segur que tornarem a vèncer.

Normalment, la frase de tots els partits son iguals se sol sentir quan hi ha casos de corrupció. En aquest punt, s’ha de distingir entre el que és corrupció personal i el que és corrupció política, totes dues igual de condemnables sense cap mena de dubtes. Hi ha, però, petites grans diferències.

La corrupció personal vindria ser la que afecta a algun polític sense que esquitxi al partit, la típica corrupció urbanística. Un exemple molt proper seria el cas Pretòria: potser –presumpció d’innocència- els senyors Muñoz o Prenafeta –per citar a dos persones dels partits implicats-, s’han embutxacat diners amb actuacions irregulars, però això no converteix en corruptes a CiU ni al PSC. Potser haurien de tenir més cura amb els seus militants, però es impossible controlar a tothom del partit.

Més greu és, al meu entendre, la corrupció política, entenent aquest concepte com la que afecta a tot el partit, bàsicament el finançament irregular. Casos d’aquests tenim: cas Filesa, PSOE de Felipe González; cas Pallerols -és curiós el poc resò que te el cas Pallerols a TV3-, Unió Democràtica de Catalunya; cas Gürtel  -presumptament- Partit Popular; cas Palau –encara més presumptament, no hi ha ni sumari- Convergència Democràtica de Catalunya. Si em deixo algun, per això estan els comentaris.

Com es pot observar, del arc parlamentari català, no hi ha cap cas que afecti ni a PSC –entenent que és un partit diferenciat del PSOE-, ERC, ICV o C’S.  Tot i així, al electorat a qui més desmotiven els casos de corrupció, es al electorat d’esquerres. Curiós.

Ara la campanya. Els comentaris d’aquests últims dies es centren en la banalització i la falta de gust d’algunes de les campanyes. Pel que fa a CiU, la campanya és, publicitàriament, impecable, grans vídeos i cartells, “story” molt ben trenada i apart del vídeo on es combat l’abstenció, força lloc net. No cal que expliquin un programa extremadament lliberal i conservador perquè  la CCMA i el Grup Godó ja li fan la feina al Sr. David Madí.

Pel que fa al PSC, podem discutir la qualitat de la campanya –al meu entendre horrible- però en la polèmica del vídeo de les seves Joventuts –remarcar que és un vídeo de les JSC-, el tema del orgasme pot agradar o no, però tampoc hi ha per tant.

ERC va començar amb un gran vídeo i, tret del fet de estar dirigits per un impresentable –ja he escrit sobre Puicercós-, l’únic tema discutible es que ens intenti vendre el lema “gent valenta” un partit que porta set anys al govern, apart del fet de que estiguin més preocupats per les banderes que per les questions socials.

El PPC s’ha comportat com sempre, demagògia i un videojoc xenòfob en la línea de la formació, dubto que ara haguem de descobrir als populars.

ICV s’ha dedicat ha explicar el seu programa i, tret de la foto dels cartells de  Joan Herrera que l’ha fet un Convergent, no hi hagut cap acte que pugui ser considerat populista o de mal gust. Potser sí pels lliberals, però el tenir coherència en un discurs d’esquerres no es motiu de crítica, si no d’alabança.

Ciudadanos, després de despullar al seu candidat, han despullat a la seva militància, seguint la línea del partit i del populisme sense missatge d’aquesta formació hereva del lerrouxisme. Pel que fa als grups extraparlamentaris, entenc que la polèmica es buscada per trobar quota de pantalla –s’hauria de pensar un sistema per que els partits extraparlamentaris poguessin explicar el seu programa, per ridícul que sigui-.

I després d’aquest repàs, la pregunta és: si la majoria de partits, i especialment els d’esquerra,  no han fet una campanya populista, perquè existeix aquesta sensació entre la població? Potser hauríem de començar a preguntar-nos el missatge que transmeten uns mitjans de comunicació més preocupats per aconseguir audiència que per informar, i potser, la desafecció no és tan culpa dels partits com d’uns mitjans que busquen més la polèmica que informar a la població.

PD – Esperó que CiU pagui a Catalunya Ràdio i a TV3 el sou que s’han guanyat durant aquests anys fent campanya. El Grup Godó ja son de la casa, ja trauran algun rèdit si canvia el govern.

PD2 – Ja no demano que l’anomena’t extraradi barcelonès aparegui a TV3 algun cop fora de donar una noticia negativa –això es una quimera-, però potser podrien informar del augment de serveis socials que hi ha hagut durant aquestes legislatures o de les polítiques que s’han fet que han set lloades per la resta d’Europa, com ara la política d’estalvi d’aigua –per posar dos exemples entre els molts que hi han-. Encara que els molesti, hi ha vida apart de CiU i ERC

Joan Puigcercós ha aconseguit atiar l’anticatalanisme a la resta de l’estat amb les seves declaracions sobre una suposada evasió fiscal a Madrid i Andalusia. Sembla una manca de discurs evident buscar les més baixes passions i l’enfrontament amb la resta de l’estat en una campanya al Parlament de Catalunya on res no pinten ni madrilenys ni andalusos.

Però més enllà de la mala educació i la falta d’estil del dirigent d’Esquerra, el més greu és que Puigcercós no denunciava un frau fiscal –sense cap mena de prova- si no que demanava que Catalunya també pogués evadir impostos.

Però on s’ha vist? Quina mena de personatge demana poder robar com la resta? És que algú està exempt de pagar impostos per el seu lloc d’origen o residència? Això ja no és una qüestió de dretes o esquerres, es una qüestió de delinqüència.

Lamento profundament aquesta deriva d’un partit que compta amb grans polítics però que està dirigit per un impresentable. Espero que el lideratge de Puigcercós acabi el 28 de Novembre i Esquerra Republicana de Catalunya pugui tenir un dirigent a la alçada de la formació.

Aquesta setmana hem pogut gaudir d’un altre edició de “Tinc una pregunta per vosté” especial eleccions catalanes. El programa serveix per devaluar el debat polític i que persones del carrer demanin als polítics que lis solucionin algun problema personal: per cada pregunta sobre política hi han tres del tipus: A mi no em van atendre be a l’hospital, el meu fill esta a l’atur o perquè no em donen una ajuda a mi que tant ho necessito.

El format es pur espectacle, populisme i esperpent, però més enllà d’això, el repartiment de temps que van tenir els partits es totalment injust. Segons el resultat electoral, els candidats tenien més o menys temps, dividits en partits grans, mitjans i petits. El problema es que els petits eren Iniciativa per Catalunya i Ciudadanos, es a dir, es mereix el mateix temps un partit amb dotze escons que un partit amb tres.

En quant als candidats, Mas va mostrar el seu liberalisme, Montilla va intentar distanciar-se de l’independentisme, Puigcercós va marcar distància amb el PSC, Camacho va contestar tot amb anècdotes personals, Herrera va ser coherent i valent i Rivera va fer el populisme de sempre. Sap greu que els candidats hagin de passar per aquest tipus d’espais.

Per acabar-ho d’adobar, després del programa, edició especial de “59 segons”, un programa de eslògans senzills que no serveix per fer un debat si no per comprovar qui es millor demagog. Potser TVE hauria de plantejar-se el que vol dir un servei públic, tal i com demostra en els seus informatius, i deixar de fer política-espectacle.

PD. No tot ha de ser negatiu, tot un detall que per un cop no ens tractin com ciutadans de segona i ens ofereixin el programa en català, encara hi ha esperança.

Joan Herrera s’ha acomiadat avui del congrés desprès de sis anys en els que el candidat d’Iniciativa per Catalunya ha estat el millor aliat del govern en les polítiques socials i el seu principal opositor en les polítiques econòmiques lliberals del PSOE. I l’únic parlamentari que ha fet propostes alternatives d’esquerres en totes les seves intervencions. Llàstima que els altres partits autodenominats d’esquerres no les han acceptat.

A més, Herrera és l’únic candidat dels partits de govern que no es deixa portar per les enquestes i renega de la seva ideologia i de la tasca d’un govern que ha mantingut i millorat les prestacions socials en educació o sanitat tot i l’augment demogràfic brutal que ha patit Catalunya en les últimes legislatures. Per no parlar de les millores en l’estalvi energètic i les inversions en investigació o infraestructures.

Només per això, i per la coherència ideològica del seu partit, ja seria el millor candidat a la presidència de la Generalitat, però a més, és l’únic candidat que garanteix un govern d’esquerres.

Amb la marxa de Carod Rovira, ERC sembla haver perdut la seva ànima d’esquerres pressionada pel populisme de Reagrupament i Solidaritat Catalana. Puigcercós sembla que vol tornar a la fosca època de Colom i Rahola i reconvertir Esquerra Republicana en la nova marca blanca i independentista de CiU –com si CiU no tingués prou marques blanques…-.

Pel que fa al PSC, les enquestes han acabat per provocar que Montilla aposti per la sociovergència, ja que si compleix el que ha dit, no pactarà ni amb Iniciativa ni amb Esquerra, i com sembla clar que no aconseguirà la majoria absoluta, només pot pactar amb PP o CiU si vol seguir ser president.

Si volem una fiscalitat progressiva, una aposta per les energies alternatives que acabi amb la dependència del petroli i un president que no es plegui davant de les exigències d’uns mercats que ens han portat a la pitjor crisis econòmica dels últims setanta anys, si volem un govern d’esquerres, Joan Herrera no és només la millor opció, és el vot útil que ha de provocar que Catalunya tingui un govern catalanista i progressista.