Un informe del Banc d’Espanya demana la eliminació del salari mínim per combatre l’atur. Aquests personatges que mai han estat a un treball precari i de famílies benestants segueixen la línea política de l’anterior governador, el “socialista” Miguel Àngel Fernández Ordoñez, que a més de ser un dels responsables de la crisis va fomentar la venda de preferents i que, com tota la resta d’estafadors de classe alta, sortirà de la crisis amb els seus diners i la seva posició social intacta (de presó ni en parlem).

Aquest es l’enèsim atac a les classes populars i no paga la pena ni tan sols discutir la proposta. És evident que eliminar el salari mínim supera qualsevol supòsit fet fa dos anys.  Els capitalistes ja no tenen por, saben que no hi hauran represàlies i volen tornar al segle XIX. Saben que facin el que facin, la majoria de gent te massa por per fer res, una part de la gent els venerà i els enveja, i la gent disposada a lluitar és tan poca que no veu cap motiu per immolar-se.

La retòrica nacionalista ha fet que la gent estigui més preocupada per temes nacionals que pels temes socials, i mentre segueix el ball, d’aquí a ben poc no hi hauran drets a defensar. Els problemes de Catalunya són molt semblants als d’Espanya, i el dia següent de la independència, si no fem res, viurem encara pitjor que ara. Produïm més que Espanya, però molt poc; tampoc podrem pagar el deute que supera el nostre PIB anual; I el nostre atur està en la mitjana espanyola. Fins i tots els nostres polítics busquen les mateixes solucions ridícules (Eurovegas-Barcelona World)

El període de bonança econòmica ens ha convertit en una societat timorata i covard a qui la por a perdre el poc que te fa que es cregui qualsevol cosa que diguin els polítics, els periodistes estrella o els economistes que han errat tots els seus pronòstics mentre augmentaven el seu compte corrent. Seguim creient en brots verds i cicles, però la reforma laboral (i la resta de mesures) està per quedar-se. Demà sortirem a manifestar-nos, i els poderosos riuran mentre veuen la nostra “processó”.

De debò pensem que per sortir al carrer canviarà res? Qui ha explicat a “la generació millor formada de la història” que els seus drets són innats i que els van aconseguir per la bona fe dels rics i poderosos? Algú dirà que una tempesta social al carrer en forma de mobilitzacions pot fer caure un govern. I? Sortirem en massa a votar al partit rival (CiU-PSOE-PP) com sempre perquè tot segueixi igual? Els drets s’assoleixen amb sang i patiment, però es perden per la por.

Espanya i Catalunya ja saben el seu futur, el poden veure en directe anant a Grècia, i només una resposta contundent de la població pot aturar aquesta contrareforma capitalista. I poc importa la gent que surti al carrer, l’únic que importa es que generem prou por en els poderosos perquè vegin que potser tenen impunitat institucional però no viuran tranquils mentre nosaltres no garantim els nostres drets. O revolució o pobresa, i una truita no es fa sense trencar alguns ous.

ANEU A CAGAR!

Publicado: 04/11/2012 en Català, Catalunya, España, Política

Aquest cap de setmana ha aparegut l’enèsim manifest federalista des de l’onze de setembre, un manifest que s’oposa frontalment a una consulta sobiranista signat per intel·lectuals espanyols d’aquests que creuen que mola pintar i agredir polítics (Coixet), que signen manifestos en defensa del castellà (Pérez-Reverte) o burgesos al·lèrgics a quelcom que soni a esquerra (Vargas Llosas). Un consell: prou, canseu i tant se’ns en fot el que penseu.

Sorprèn que molts d’aquests intel·lectuals són de l’òrbita del PSOE (o de IU segons els convingui), partit que segueix sense oferir cap alternativa a la independència i només ens ofereix callar i aguantar el que ens arribi de Madrid. Només una cosa clara, preguntar a la gent no es pot fer. Be, exactament igual a aquest manifest que no proposa res però s’oposa frontalment a una consulta. Tarannà democràtic.

Totes aquestes veus “progressistes” –que com a mínim no han tingut el mal gust del vídeo “nos gusta Cataluña”- van estar callades ara fa dos anys, quan un milió i mig de persones sortien al carrer contra la sentència del TC contra l’estatut. No eren federalistes quan dirigents socialistes es rentaven les mans de la sentència i deien allò de: “ya se les pasará, como siempre”. Aleshores no eren federalistes, ara ja es tard.

Diuen que no ho veien a venir, tot i que el president Montilla va advertir moltes vegades de la desafecció amb Espanya. No, aquells eren temps on tota Espanya atacava al govern d’entesa i reclamaven el retorn de CiU, inclòs el PSOE. També intel·lectuals catalans federalistes advertien des de mitjans espanyols que si no hi havia diàleg, només se’ns deixava el recurs de marxar. Dos anys, cap resposta

Dos anys on els catalans hem fet un viratge ideològic al constatar per mil·lèsima vegada en 30 anys que els espanyols d’esquerra son molt pocs i que no hi ha cap al PSOE. Dos anys on el més maco que s’ha dit dels catalans és que no són espanyols. Dos anys on l’”esquerra” espanyola ha destruït al PSC i ha donat la hegemonia política a CiU. Dos anys en els que Almudena Grandes no parlava de federalisme.

Però si aquest descobriment del federalisme adormit que tenien dins seu és sospitós (el president Maragall deu somriure molt últimament), també associen l’independentisme a la dreta: qui voti a favor de la independència és de dretes!  En canvi, deuen pensar que modificar la constitució per garantir pagar el deute abans que les pensions o governar quatre anys amb Basagoiti a Euskadi  és molt d’esquerres.

Per tot això i per molt més, calleu si us plau, no feu més el ridícul. A ningú l’interessa el que penseu. Són els mateixos gossos del PP amb diferent collar, són els intel·lectuals del turnisme que mai va desaparèixer de l’estat espanyol, són els que volien a CiU a Catalunya i, al ritme al que anem, d’aquí a poc també parlaran català a la intimitat.

El PSOE ha decidit, en un clar acte d’electoralisme, re-introduir temporalment l’impost de patrimoni per aquells ciutadans que superin els 700.000€ de patrimoni, descomptant 300.000€ de la vivenda habitual. Aquesta mesura només estarà vigent els anys 2011 i 2012 ja que els socialistes no volen enfurismar als mitjans de comunicació que ja estan dient que aquest impost és un atac a les classes mitjanes.

Una de les crítiques més sentides aquests últims dies en relació a aquest impost és que les classes altes tenen el seu patrimoni en societats i que aquest impost no els afectarà. Tot i que això es cert, crec que algú amb un patrimoni superior al milió d’euros no es pot considerar classe mitjana, i tenint en compte la bel·ligerant reacció dels contertulians de ràdios i televisions, tinc molta curiositat per conèixer el sou d’aquests líders d’opinió que, com Rajoy, sempre es disfressen de classe treballadora.

Però aquest impost no pot ser l’única mesura de reforma fiscal. Com he dit, el que diuen aquests tertulians és cert, i per això es necessari una reforma en profunditat de la fiscalitat espanyola incrementant l’impost de societats, re-introduint l’impost de successions, creant un impost per les transaccions de capital, perseguint el frau fiscal, racionalitzant els trams de l’IRPF, etc. Hi ha molt per fer,  però l’impost de patrimoni, si no fos una mesura temporal, seria un primer pas.

Cal recordar que en aquest país el sou mínim interprofessional no arriba als 650€ i que una política fiscal progressiva no és aquella en la que tothom paga el mateix percentatge en impostos si no aquella que augmenta progressivament la càrrega fiscal de tal manera que aporti més qui més diners tingui.

En un país on els bancs compren butlletes de loteria premiats per blanquejar els diners dels seus clients, on els assessors fiscals es dediquen a buscar maneres de defraudar a hisenda, on el BBVA informa als seus clients a qui han de preguntar per evadir capital –cas Pretòria- entre d’altres pràctiques delictives totalment permeses, sembla mentida que un impost per aquells ciutadans que tenen més d’un milió d’euros de patrimoni creï polèmica. I mentre tot això succeeix, CiU creu que el principal problema és l’1% de la població que fa trampes per cobrar la renda mínima d’inserció. Beneit país.

LA MARXA SOBRE LA CIUTADELLA

Publicado: 16/06/2011 en Uncategorized

Els incidents que es van produir ahir al Parlament de Catalunya són, sense cap mena de dubte, d’una gravetat sense precedents. Aquest país va patir molt per recuperar les seves institucions democràtiques  perquè ara uns senyors que s’autoproclamen el poble intentin impedir que els representants de la sobirania popular exerceixin les seves funcions.

Tots els que ahir van bloquejar el Parlament van actuar de manera violenta, ja fos llançant pedres als diputats, marcant-los amb una creu, llançant-los aigua, intentant robar-los els gossos pigall o simplement intentant impedir que els nostres representants accedissin al Parlament. Perquè els agradi o no, la legitimitat la donen les urnes i no un megàfon, i l’àgora pública és el Parlament i no una plaça. Els diputats han estat escollits per més de tres milions de catalans mentre que ells no representen a ningú.

Gracies a les accions violentes dels manifestants, els mitjans –amb tota la raó del món- ahir no van parlar d’uns pressupostos que suposen la retallada més important en serveis socials que ha patit Catalunya en l’etapa democràtica. Unes retallades injustes i insolidàries que, tot i així, estaven legitimades per unes eleccions on desgraciadament va arrasar CiU.

A més, la convocatòria era per protestar contra les retallades, però la violència es va exercir cap a tots els diputats, estiguessin a favor o en contra dels pressupostos. De cap manera considero que aquestes accions foren més acceptables si només s’haguessin realitzat contra els diputats de CiU, però la no discriminació de partits demostra una deriva antipolítica i autoritària d’uns personatges que recorden cada cop més als camises negres que van marxar “pacíficament” sobre Roma.

Les reivindicacions s’han de fer al carrer i al Parlament però de forma pacífica i respectant la inviolabilitat de la nostre cambra de representants i dels nostres parlamentaris, que són els dipositaris de la sobirania popular.

En quant a les reaccions de la anomenada societat civil, de tot una mica: perfecte la reacció d’Arcadi Oliveres, a qui ningú acusarà de pro sistema, rebutjant l’intent de bloquejar el Parlament  i lamentables les declaracions dels pseudo-intel·lectuals d’esquerres com ara Isabel Coixet que defensava que es pintés als diputats com si foren jueus en l’Alemanya nazi.

Aquest país i aquest sistema, amb tots els seus defectes, es basa en la sobirania popular materialitzada en les eleccions i pel que sembla aquests energúmens consideren que la voluntat divina els ha escollit per salvar-nos a tots. A mi salveu-me dels salvadors.

La incapacidad de prever las revueltas en el mundo árabe y la pésima reacción, tanto en la contundencia como en los tiempos de respuesta, de los países europeos ha vuelto a poner en entredicho el papel internacional de la UE. Mientras la UE sigue siendo incapaz de ofrecer un discurso unificado, en la cumbre internacional del pasado martes para tratar la campaña de Libia, el gobierno turco de Racep Erdogan se erigió como el gran mediador entre oriente y occidente. La pérdida de credibilidad de la UE y el creciente peso internacional de Turquía vuelve a poner  sobre la mesa el eterno debate de la entrada de Turquía en el proyecto europeo en un momento en el que parece indispensable tender puentes con el mundo árabe.

En 1963 con el acuerdo de Ankara se inició el proceso de inclusión de Turquía en el proyecto europeo. Allí se empezaron a fijar los objetivos fundamentales de la asociación, como el refuerzo continuo y equilibrado de las relaciones comerciales y económicas y la instauración de una Unión Aduanera en tres fases. Un acuerdo para conformar una Unión Aduanera que debía permitir una libre circulación de personas aún pendiente. No fue hasta 2004 que no se oficializo la propuesta de entrada del país euroasiático en la UE y desde entonces, y gracias a los desaires de los países europeos, el interés turco por entrar en la Unión ha ido menguando paulatinamente.

Turquía cuenta con una gran influencia en el mundo árabe por su potencial económico y demográfico así como por su condición de país de mayoría musulmana, lo que lo convierte en un perfecto interlocutor para la UE. Además, hay que recordar que forma parte de la OTAN, por lo que ya compartimos una alianza militar. La herencia helenística y nuestra historia común lo convierten en un candidato excelente para su adhesión al proyecto europeo, pero su ingreso sigue contando con el rechazo de buena parte de la población europea y de algunos gobiernos, especialmente Francia y Alemania.

Por parte del gobierno francés, su principal requisito es que el gobierno turco admita el genocidio armenio y se reconozca, claro está, como responsable. A pesar de que Turquía ha reconocido a los muertos, se niega a utilizar la palabra genocidio, tal y como Francia tampoco aceptaría este término para calificar sus acciones durante su colonización africana.

Por parte de Alemania, la negativa a la entrada de los turcos en la Unión responde a dos motivos. El primero es la gran colonia turca residente en Alemania, lo que hace temer al país centroeuropeo un alud de inmigrantes si se permitiera la libre circulación de trabajadores. Pero quizás la principal objeción de los alemanes la encontramos en el peso demográfico de Turquía. El número de parlamentarios europeos y el voto ponderado en el Consejo de la UE depende de la población, y con casi 80 millones de habitantes Turquía se convertiría en el país con más peso de la Unión tras Alemania.

Existen otros problemas como el reconocimiento de Turquía de la República Turca del Norte de Chipre y las deficiencias en libertades del gobierno de Ankara, aunque parecen escollos superables. La UE ha reconocido mejoras substanciales en libertad de prensa, libertad religiosa y respeto a las minorías acontecidas estos últimos años en Turquía y no hay dudas de que es un país democrático. En el caso de Chipre aunque es un tema más complicado, un gesto europeo hacia la integración de Turquía en la UE podría acelerar la resolución del conflicto, condición indispensable para la entrada de Turquía a la UE y para normalizar la relación de los turcos con otros países de la UE como Grecia o Chipre.

Dejo para el final el principal motivo por el que la población no quiere el ingreso de Turquía en la Unión: son musulmanes. La hipocresía europea en cuanto a su laicidad y su libertad religiosa cae en la obscenidad cuando se habla del ingreso de Turquía en la Unión o al escuchar las exigencias conservadoras de remarcar el origen cristiano de Europa en cualquier texto jurídico de la UE.

El ingreso de Turquía en la UE sería positivo para Europa y para los turcos, quienes deben parte de su extraordinario crecimiento económico de estos últimos años a los acuerdos firmados con la Unión.  El éxito turco, con un gobierno que podría ser la versión democristiana de los países musulmanes, podría servir de freno para tentativas islamistas en otros países de dicha confesión y su entrada en la UE podría acabar con el eterno enfrentamiento religioso entre cristianos y musulmanes.

Ciertamente el peso demográfico turco parece un escollo de difícil solución aunque una unión política real que dotase de mayor poder al Parlamento Europeo, con unas listas europeas y la creación de un ejecutivo común solucionaría este problema. En un mundo globalizado parece necesario dar otro paso más hacia la integración aunque sea a coste de ceder más soberanía, y en ese momento ya no existirán motivos para que Turquía no sea un país de pleno derecho de la UE. Aunque probablemente ninguno de nosotros este vivo para ver los Estados Unidos de Europa.

El PP català

Publicado: 19/03/2011 en Català, Catalunya, Política

En els pocs més de tres mesos que portem de govern de CiU a Catalunya, els nois de Mas han deixat ben clar per tothom que no s’informi només per TV3 que el suposat centre que ocupa CiU és tan creïble com el centre del PP a Espanya.

Tot i pactar amb el PSC a canvi del seu suport a la investidura que no es retallarien les partides per sanitat i educació, als convergents els ha faltat temps per anunciar retallades a tots els serveis públics mentre anunciaven la supressió del impost de successions.

Però encara que les retallades i les desgravacions fiscals mereixerien un llibre sencer –i repeteixo, només portem tres mesos-, avui vull fixar-me en els casos polítics que més han mostrat el perfil que sempre ha caracteritzat a la dreta espanyola: PP, CiU i PNV, tanto monta, monta tanto.

Ahir és va aprovar, gràcies al PPC i aquest estrany bolet anomenat SI, la supressió del programa contra la violència masclista de la Conselleria d’Interior. El senyor Felip Puig, en la seva deriva per esborrar tot rastre del pas d’ICV pel govern, ha decidit prescindir del programa contra la violència masclista.

Vull pensar que són certes les paraules del Conseller –tot i que costa- que la eliminació del programa no afectarà en la lluita contra la violència masclista, però tots sabem que el que existeixi un programa específic i delimitat ajuda a la visualització del problema, i aquesta mesura tan sols ajuda a minimitzar aquesta xacra social. I tot per l’odi del senyor Puig a ICV, després la esquerra és la sectària.

El President Mas, en un acte de populisme digne d’una república bananera, va aprofitar les dades d’una enquesta que deia que els catalans veuen la immigració com un problema per dir que exigirà el català als nous vinguts per concedir la residència.

Poc importa que aquesta impressió estigui basada en tòpics falsos o que la Generalitat no tingui competències en aquest tema, el que sigui per un grapat de vots. Total, al igual que TV3 va obviar el comentari del senyor Homs de que la crisi de Líbia era bona pel turisme català, també obviarà la impossibilitat de complir aquesta proposta per part del President.

Però el més indignant de tot, i hi ha més de cent motius per indignar-se, és el cas del Memorial Democràtic. La no llicenciada Joana Ortega va tancar el Memorial per unes deficiències en l’edifici on es trobava i, segons ella, per ordre del ajuntament de Barcelona. L’ajuntament ha negat haver demanat res més que la reparació dels desperfectes.

El pitjor del cas és que, en una mostra del estrany complex de la esquerra, podent aprovar una llei en record de les víctimes del franquisme, és va buscar el màxim consens i, pensat que governarien sempre, la esquerra va acceptar les esmenes per incloure a les víctimes de la República (¿?) en l’articulat, circumstància que aprofiten ara els democristians per diluir el Memorial.  Talment com la llei d’educació.

De cop i volta, revoltats i legalistes al mateix sac, poc importa que durant quaranta anys uns van estar rebutjats i perseguits i els altres reverenciats i aplaudits per una dictadura a la que els predecessors de CiU –La Lliga- van donar suport sempre. Si això ho fa el PP amb la llei de la memòria històrica, TV3 obre els informatius durant una setmana amb la notícia, com de fet ja va fer. Però ja sabem tots que si ets català, no pots ser de dretes, motiu pel qual Pilar Rahola se seu a la banda de l’esquerra a La Noria. Beneit país.

PD. La imputació de Daniel Osàcar en el cas Palau recorda també el que succeeix a València o Mallorca amb el PP, però sembla que el tema no interessa a Catalunya. Tornem al “això no toca” i a la etapa del cas Pallerols, permetent que els gestors de la Fundació Trias Fargas –ara CatDem- que es van lucrar dels diners del Palau dirigeixin la campanya de Trias a Barcelona i veient al corrupte senyor Prenafeta a la investidura del molt honorable President. Catalunya is diferent.

The Walking Dead

Publicado: 26/02/2011 en Català, Internacional, Política
Etiquetas:, , ,

La crisi de Líbia ha mostrat com un poble després d’anys de dictadura ha dit prou i tot i tenir una de les economies més solides d’Àfrica s’ha revoltat contra el tirà. D’igual forma ha mostrat la baixesa moral i la incapacitat diplomàtica d’una Unió Europea que ha fet el ridícul més espantós un cop més.

Muammar el Gaddafi va passar de ser el terrorista més perillós pel món occidental als anys setanta i vuitanta per convertir-se en  l’estadista africà amic d’occident rebut com a gran líder d’estat a tots els països europeus aquesta última dècada. De res no va servir el rebuig de bona part de la ciutadania -recordem les protestes per la seva visita a França-, Gaddafi regalava cavalls als nostres líders i oferia petroli i gas a bon preu. Els interessos sempre davant dels principis i les morts. Però les revoltes d’aquests últims dies han demostrat que els líders europeus sempre poden caure més baix.

Davant les amenaces de mort a tots els revoltats i els insistents bombardejos del dictador africà contra el seu propi poble, els líders europeus van considerar que només era necessari advertir a Gaddafi perquè no fos tan violent amb les revoltes. Fins el 23 de febrer, cap institució europea  va ser capaç de condemnar unes accions que atemptaven contra els drets humans d’una manera flagrant. Només un parell de dies abans, tots els països europeus van cedir al xantatge de la República Txeca i Itàlia i es van negar a condemnar de manera conjunta la repressió de Gaddafi.

El que sí van fer els nostres dirigents, va ser concertar una cimera de ministres d’exteriors a Itàlia per tractar el tema del possible allau d’immigrants libis al territori europeu. Millor no anomenar-los refugiats ja que podria mostrar la nostre vilesa moral quan podem titllar-los d’immigrants i guanyar-nos el favor del populisme més abjecte.

Les condemnes d’aquests últims dies arriben massa tard i només serveixen per aprofundir en la decadència d’una vella Europa que no troba el seu lloc al món. Fins i tot la ultrapoderosa líder alemanya Angela Merkel va considerà que això no era un assumpte europeu i que havia de ser el Consell de Seguretat de la ONU qui es pronuncies.  Tant omplir-nos la boca de que volem ser un actor important a la societat internacional i, al igual que va succeir amb la guerra als Balcans, quan succeeix alguna cosa a la porta de casa anem corrents a buscar el cosí de Zumosol.

Entre tot aquest desconcert, ara es proposen sancions i embargaments econòmics que només serviran per portar la misèria a un poble que lluita per la seva dignitat davant la indiferència d’un occident que diu defensar els drets humans i la democràcia mentre dona suport als governs d’Argèlia i Marroc. Al menys Espanya va decidir trencar els contractes de venta d’armes a Líbia a principis de setmana. Hi haurà qui dirà que mai no hauríem d’haver venut armes a un tirà, però per un cop que actuem amb un mínim de decència tampoc cal carregar més les tintes.

Aquesta crisi ha tornat ha mostrar les carències d’una Unió Europea incapaç de parlar amb una veu pròpia i unitària davant els conflictes que sorgeixen al nostre entorn. Europa es va fer vella a la Primera Guerra Mundial, quan els somnis de grandesa dels imperis van portar-nos a la pitjor guerra que mai ningú havia vist. Europa va morir a la Segona Guerra Mundial, perpetrant  abans les pitjors accions imaginables contra cap esser humà i el major nombre de morts civils mai vist en un conflicte. La Unió Europea semblava una oportunitat de ressuscitar i fer les coses d’una altre manera, una oportunitat de redempció. Però veient les actituds i les accions d’aquests últims dies, potser val més que ens enterrin d’un cop.