La sentencia del Tribunal internacional de Justícia (TIJ) avalant la legalitat de la independència unilateral de la regió Sèrbia de Kosovo a tornat a exaltar la resta d’independentismes europeus que veuen mes a prop Ítaca. Com va succeir amb la independència de les repúbliques ex-iugoslaves, els sectors més vehements i menys il·lustrats dels nacionalismes europeus veuen una nova etapa de canvis de fronteres i per ells es igual Montenegro que Ossètia, Kosovo que Palestina, el Kurdistan que Catalunya.
Fora d’aquestes consideracions que no tenen en compte ni la història, ni la cultura, ni la situació socioeconòmica o de conflicte que diferencien molt a totes aquestes regions/països, la sentencia del TIJ obre una gran quantitat de conflictes i dona raons a tots els discursos anti-occidentals de la resta del planeta. Tot i això, al menys a Espanya, la sentencia només s’ha tractat des de l’òptica nacionalista ja sigui basca, catalana o espanyola.
Kosovo, a diferencia de la gran majoria de regions amb mires estatals, no ha estat mai una entitat política pròpia. D’igual manera, els kosovars no tenen cap mena d’identitat nacional, be, sí la tenen, la identitat albanesa. Un cop aconseguida la independència per ordre i gracia de les potencies occidentals van haver de crear una bandera a corre cuita que no recordes a la d’Albània.
El fet que la immigració a una regió pugui acabar provocant la independència obre un vuit legal de difícil solució per la comunitat internacional. Es ben clar que fins d’aquí un parell de dècades occident vetllarà pel seu nou estat, però sembla difícil que dintre de trenta anys Kosovo no formi part de la gran Albània. Amb tot això ni disculpo ni poso en dubte les barbaritats que van cometre les tropes sèrbies durant els conflictes dels noranta.
La última ex-república independitzada de Sèrbia, Montenegro, també corre perill després d’aquesta sentència. La població majoritària a Montenegro es la Sèrbia, que no volia la independència, però la suma de las poblacions minoritàries, entre elles la albanesa, va provoca el naixement de un nou estat. Sembla fàcil pensar que dintre d’uns anys la república balcànica visqui enfrontaments entre poblacions que desitgin formar part de la gran Albània, dels que volen tornar a unir-se amb Sèrbia i els que volen seguir sent independents.
Si la situació provocada per la sentencia del TIJ a Montenegro sembla perillosa, a Bòsnia es directament una provocació. La identitat bòsnia es troba en minoria enfront de las dues comunitats majoritàries, la sèrbia i la croata. Les regions sèrbies de Bòsnia mantenen infraestructures compartides amb Sèrbia, pel que no sembla una bogeria que aquelles regions que ho desitgin puguin annexionar a Sèrbia o Croàcia, el que acabaria provocant la desaparició del estat bosnià. D’igual manera, les zones sèrbies de Mitrovica, regió de Kosovo de majoria sèrbia, també podrien unir-se a Sèrbia.
Mentre occident defensa la independència de Kosovo per interessos propis, la seva postura amb Ossètia del Sud es diametralment oposada. Ossètia tampoc te una identitat pròpia. El territori ha estat sempre part de Rússia, però Stalin, georgià, va regalar la regió a Geòrgia en la època de la URSS. Tot i això i al fet de que la població en més d’un noranta per cent es russa, al ser Geòrgia un dels pocs aliats occidentals al Caucas, donde digo digo digo Diego i qui dia passa any empeny.
Les dues guerres mundials van tenir part dels seus orígens als conflictes als Balcans, semblava que les guerres de l’última dècada del segle XX havien finalitzat amb una espiral de violència només comparable amb el Pròxim Orient. Sentencies com la del TIJ –enèsim tribunal polític, potser que aquest adjectiu ja no sigui necessari…- distancien més els països d’Europa oriental d’occident i poden acabar convertint-se en el gènesi de nous conflictes.
república postmarxista 