Revolució o pobresa

Un informe del Banc d’Espanya demana la eliminació del salari mínim per combatre l’atur. Aquests personatges que mai han estat a un treball precari i de famílies benestants segueixen la línea política de l’anterior governador, el “socialista” Miguel Àngel Fernández Ordoñez, que a més de ser un dels responsables de la crisis va fomentar la venda de preferents i que, com tota la resta d’estafadors de classe alta, sortirà de la crisis amb els seus diners i la seva posició social intacta (de presó ni en parlem).

Aquest es l’enèsim atac a les classes populars i no paga la pena ni tan sols discutir la proposta. És evident que eliminar el salari mínim supera qualsevol supòsit fet fa dos anys.  Els capitalistes ja no tenen por, saben que no hi hauran represàlies i volen tornar al segle XIX. Saben que facin el que facin, la majoria de gent te massa por per fer res, una part de la gent els venerà i els enveja, i la gent disposada a lluitar és tan poca que no veu cap motiu per immolar-se.

La retòrica nacionalista ha fet que la gent estigui més preocupada per temes nacionals que pels temes socials, i mentre segueix el ball, d’aquí a ben poc no hi hauran drets a defensar. Els problemes de Catalunya són molt semblants als d’Espanya, i el dia següent de la independència, si no fem res, viurem encara pitjor que ara. Produïm més que Espanya, però molt poc; tampoc podrem pagar el deute que supera el nostre PIB anual; I el nostre atur està en la mitjana espanyola. Fins i tots els nostres polítics busquen les mateixes solucions ridícules (Eurovegas-Barcelona World)

El període de bonança econòmica ens ha convertit en una societat timorata i covard a qui la por a perdre el poc que te fa que es cregui qualsevol cosa que diguin els polítics, els periodistes estrella o els economistes que han errat tots els seus pronòstics mentre augmentaven el seu compte corrent. Seguim creient en brots verds i cicles, però la reforma laboral (i la resta de mesures) està per quedar-se. Demà sortirem a manifestar-nos, i els poderosos riuran mentre veuen la nostra “processó”.

De debò pensem que per sortir al carrer canviarà res? Qui ha explicat a “la generació millor formada de la història” que els seus drets són innats i que els van aconseguir per la bona fe dels rics i poderosos? Algú dirà que una tempesta social al carrer en forma de mobilitzacions pot fer caure un govern. I? Sortirem en massa a votar al partit rival (CiU-PSOE-PP) com sempre perquè tot segueixi igual? Els drets s’assoleixen amb sang i patiment, però es perden per la por.

Espanya i Catalunya ja saben el seu futur, el poden veure en directe anant a Grècia, i només una resposta contundent de la població pot aturar aquesta contrareforma capitalista. I poc importa la gent que surti al carrer, l’únic que importa es que generem prou por en els poderosos perquè vegin que potser tenen impunitat institucional però no viuran tranquils mentre nosaltres no garantim els nostres drets. O revolució o pobresa, i una truita no es fa sense trencar alguns ous.

ANEU A CAGAR!

Aquest cap de setmana ha aparegut l’enèsim manifest federalista des de l’onze de setembre, un manifest que s’oposa frontalment a una consulta sobiranista signat per intel·lectuals espanyols d’aquests que creuen que mola pintar i agredir polítics (Coixet), que signen manifestos en defensa del castellà (Pérez-Reverte) o burgesos al·lèrgics a quelcom que soni a esquerra (Vargas Llosas). Un consell: prou, canseu i tant se’ns en fot el que penseu.

Sorprèn que molts d’aquests intel·lectuals són de l’òrbita del PSOE (o de IU segons els convingui), partit que segueix sense oferir cap alternativa a la independència i només ens ofereix callar i aguantar el que ens arribi de Madrid. Només una cosa clara, preguntar a la gent no es pot fer. Be, exactament igual a aquest manifest que no proposa res però s’oposa frontalment a una consulta. Tarannà democràtic.

Totes aquestes veus “progressistes” –que com a mínim no han tingut el mal gust del vídeo “nos gusta Cataluña”- van estar callades ara fa dos anys, quan un milió i mig de persones sortien al carrer contra la sentència del TC contra l’estatut. No eren federalistes quan dirigents socialistes es rentaven les mans de la sentència i deien allò de: “ya se les pasará, como siempre”. Aleshores no eren federalistes, ara ja es tard.

Diuen que no ho veien a venir, tot i que el president Montilla va advertir moltes vegades de la desafecció amb Espanya. No, aquells eren temps on tota Espanya atacava al govern d’entesa i reclamaven el retorn de CiU, inclòs el PSOE. També intel·lectuals catalans federalistes advertien des de mitjans espanyols que si no hi havia diàleg, només se’ns deixava el recurs de marxar. Dos anys, cap resposta

Dos anys on els catalans hem fet un viratge ideològic al constatar per mil·lèsima vegada en 30 anys que els espanyols d’esquerra son molt pocs i que no hi ha cap al PSOE. Dos anys on el més maco que s’ha dit dels catalans és que no són espanyols. Dos anys on l’”esquerra” espanyola ha destruït al PSC i ha donat la hegemonia política a CiU. Dos anys en els que Almudena Grandes no parlava de federalisme.

Però si aquest descobriment del federalisme adormit que tenien dins seu és sospitós (el president Maragall deu somriure molt últimament), també associen l’independentisme a la dreta: qui voti a favor de la independència és de dretes!  En canvi, deuen pensar que modificar la constitució per garantir pagar el deute abans que les pensions o governar quatre anys amb Basagoiti a Euskadi  és molt d’esquerres.

Per tot això i per molt més, calleu si us plau, no feu més el ridícul. A ningú l’interessa el que penseu. Són els mateixos gossos del PP amb diferent collar, són els intel·lectuals del turnisme que mai va desaparèixer de l’estat espanyol, són els que volien a CiU a Catalunya i, al ritme al que anem, d’aquí a poc també parlaran català a la intimitat.

L’impost de patrimoni

El PSOE ha decidit, en un clar acte d’electoralisme, re-introduir temporalment l’impost de patrimoni per aquells ciutadans que superin els 700.000€ de patrimoni, descomptant 300.000€ de la vivenda habitual. Aquesta mesura només estarà vigent els anys 2011 i 2012 ja que els socialistes no volen enfurismar als mitjans de comunicació que ja estan dient que aquest impost és un atac a les classes mitjanes.

Una de les crítiques més sentides aquests últims dies en relació a aquest impost és que les classes altes tenen el seu patrimoni en societats i que aquest impost no els afectarà. Tot i que això es cert, crec que algú amb un patrimoni superior al milió d’euros no es pot considerar classe mitjana, i tenint en compte la bel·ligerant reacció dels contertulians de ràdios i televisions, tinc molta curiositat per conèixer el sou d’aquests líders d’opinió que, com Rajoy, sempre es disfressen de classe treballadora.

Però aquest impost no pot ser l’única mesura de reforma fiscal. Com he dit, el que diuen aquests tertulians és cert, i per això es necessari una reforma en profunditat de la fiscalitat espanyola incrementant l’impost de societats, re-introduint l’impost de successions, creant un impost per les transaccions de capital, perseguint el frau fiscal, racionalitzant els trams de l’IRPF, etc. Hi ha molt per fer,  però l’impost de patrimoni, si no fos una mesura temporal, seria un primer pas.

Cal recordar que en aquest país el sou mínim interprofessional no arriba als 650€ i que una política fiscal progressiva no és aquella en la que tothom paga el mateix percentatge en impostos si no aquella que augmenta progressivament la càrrega fiscal de tal manera que aporti més qui més diners tingui.

En un país on els bancs compren butlletes de loteria premiats per blanquejar els diners dels seus clients, on els assessors fiscals es dediquen a buscar maneres de defraudar a hisenda, on el BBVA informa als seus clients a qui han de preguntar per evadir capital –cas Pretòria- entre d’altres pràctiques delictives totalment permeses, sembla mentida que un impost per aquells ciutadans que tenen més d’un milió d’euros de patrimoni creï polèmica. I mentre tot això succeeix, CiU creu que el principal problema és l’1% de la població que fa trampes per cobrar la renda mínima d’inserció. Beneit país.